De vegades passa, com en aquest cas, que una
o dues imatges no diuen gran cosa si no van acompanyades d'unes
quantes paraules.
No faig servir mai amagatalls ("hides"), i els ocells normalment
fugen quan em veuen venir de lluny.
Però una tarda aquest mascle de merla era a més de 40 metres de
distància quan vaig fer-li les primeres fotografies.
Immediatament es va acostar uns metres, i vaig tornar a
disparar. Sorprenentment, seguia acostant-se mentre jo anava
prement el disparador, fins que es va aturar a una distància
d'uns 3 metres. Aquí, canviant de posició, em va deixar fer-li
les fotografies que vaig voler. Fins que un núvol es va posar al
davant del sol, la llum que quedava era massa escassa per a fer
res aprofitable amb aquesta càmera i vaig decidir anar-me'n.
Havia fet unes 15 o 20 passes quan em vaig girar, i l'ocell
seguia allí, a la fusta de la barana.
Només se m'ha acudit una hipòtesi per a explicar aquest
comportament de l'animal, però no la diré perquè si per
casualitat algun ornitòleg ho llegís, encara se'n riuria de mi.
